El bes als llavis – Carles Salvador
Carles Salvador. Poeta, gramàtic i activista per la llengua. El 1911 obtingué el títol de magisteri i el 1915 obtingué per oposició la plaça de Benassal (Alt Maestrat) fins el 1934, que fou destinat a Benimaclet, a la ciutat de València. El 1919 publicà el fullet El valencià a les escoles i el 1921 llançà un manifest, Pro Associació Protectora de lEnsenyança Valenciana, sense gaire èxit. Mantingué estrets lligams amb els intel·lectuals de la Societat Castellonenca de Cultura. Fou actiu col·laborador de la premsa de Castelló de la Plana, de València i de Barcelona i un dels principals animadors de les revistes Taula de les Lletres Valencianes i La República de les Lletres.
Com a poeta, estigué molt influït per Maragall i per Salvat-Papasseit i fou un dels capdavanters de lavantguardisme literari a València, per la qual cosa hagué de mantenir dures polèmiques amb els escriptors conservadors. En la seva producció daquella primera època destaquen Plàstic (1923), Vermell en to major(1929), Rosa dels vents (1930) i sobretot El bes als llavis (1934), que marca, probablement, el zenit de la seva obra lírica. Fou, potser, el principal dels poetes valencians de lèpoca, segons palesa lantologia La poesia valenciana en 1930. Fou també important la seva prosa, tant la narrativa La Dragomana dels déus (1920), Lartista de la Valltorta (1920), Barbaflorida professor (1930), El maniquí dargila (1931) com els assaigs: Elogi de la prosa (1928), Elogi del xiprer (1929), Elogi del camp (1930) i Elogi de la vagància (1937).
A partir del 1928 inicià la seva col·laboració amb Lo Rat-Penat, que anys després resultaria fecunda. Fou un dels principals promotors de la normalització ortogràfica al País Valencià. Amb l’arribada de la Segona República, intensificà la seva activitat en favor del foment i la normalització del valencià. El juliol de 1932 participa, amb Enric Soler i Godes,a l’Escola dEstiu de Barcelona, i al desembre del mateix any fou un dels impulsors i signants de les Normes de Castelló, que significaren el reconeixement per part de bona part dels intel·lectuals valencians de la unitat lingüística amb el català a través de les Normes ortogràfiques.
Promotor i cofundador de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, l’estiu del 1933 organitza, amb d’altres mestres, la I Colònia Escolar Valencianista, a Sant Pau. Fou nomenat director de número del Centre de Cultura Valenciana, on ingressà amb el discurs Qüestions de llenguatge (1935, reeditat el 1957 amb el títol Parleu bé). Publicà aleshores diversos opuscles gramaticals que foren decisius per a la divulgació de la gramàtica de Pompeu Fabra al País Valencià. Amb el franquisme la seva poesia esdevingué menys lúdica i audaç i més tradicional i austera; publicà Nadal flor cordial (1943), El fang i lesperit (premi de la diputació de València 1951). En prosa publicà un Petit vocabulari de Benassal (1943) i Les festes de Benassal (1952). El 1951 fundà dins Lo Rat Penat els cursos de Llengua i Literatura Valenciana, que desenvoluparen una eficaç tasca en uns moments difícils i per als alumnes dels quals publicà una Gramàtica valenciana (1951). El 1975 el Secretariat de lIdioma a València fundà en memòria seva els Cursos Carles Salvador.
https://tknk.io/lUao
https://v.ht/sBGyw
https://v.ht/X8t0
https://v.ht/mNJH2
https://v.ht/ywug
https://v.ht/i0jb8
